Aquest post neix d’un twit d’en Rafa Milán després d’una tarda de café i de les reflexions de Sebastien Paquet en la seva presentació “Com ser un hacker cultural” (en 5 minuts).
Aclariment inicial: Hacker no és un concepte només lligat al software. El significat real de “hacker” és aquella persona que s’obsesiona per la seva feina. Un hacker no es justifica, te una missió, un objectiu i no s’atura fins aconseguir-lo.
Us proposo que fem l’exercici de veure la cultura com un patró compartit entre grups de persones, per poder entendre que hi ha un conjunt d’hàbits que defineixen la lent a través de la qual veiem les coses y que guionitzen en certa manera les nostres interaccions amb els altres.
És gràcies a aquest exercici que vull connectar això amb l’analogia que diu: “la cultura és el sistema operatiu de la societat”, enllaça molt bé amb el concepte de hacker. Per a mi és una evidencia que la figura del “hacker cultural” existeix. Es gràcies a l’esforç d’innovació de la gent que vol canviar les coses, a les persones que treballen en “codi obert”, és a dir, fent servir allò que els humans tenim ben interioritzat -el compartir-, que la cultura no es deteriora per impassivitat.
Si seguim en aquest analogia, què és un gestor cultural? En parlarem després… o deixem la pregunta oberta per als comentaris?
Quan els hackers de la cultura fan la seva feina ens fan veure les coses sota una llum diferent.
La cultura ens rodeja. La cultura és invisible, és un intangible. Els hackers “hackejen” allò que veuen que es pot fer diferent. Però com es pot fer “hacking” sobre un intangible? Doncs, la realitat i si ens parem a pensar, els agents culturals hackers fan servir eines i processos similars a les dels hackers informàtics.
observar / trobar / fer art – obrir
trobar camins / catalitzar / explotar el llenguatge
institucionalització / deixar anar / i…
Observar, veure la realitat que ens envolta, valorar els ecosistemes culturals. Trobar, la recerca del punt d’inflexió, la “debilitat” per convertir-la en fortalesa. Fer art – obrir, això és una combinació imprescindible, “fer art” és allò que els gestors de la cultura només saben fer ells, el toc màgic; i “obrir” és la part que més por fa, ja que per molt integrat que tinguem el “sharing” encara costa compartir i obrir el codi amb el que treballes. Trobar camins, aliances, sinèrgies, combinacions, amb altres hackers culturals i sobretot… amb sentit de l’humor.
Catalitzar, fent coses amb els altres, és on resideix la diversió. Com el #bcult, organitzar una cosa informal. Posar persones amb idees i interessos afins en un espai de llibertat. Utilitzar el llenguatge, tags: #bcult son símbols, memes que s’expandeixen. Institucionalització, ara per ara aquest concepte te massa connotacions negatives en el món de la cultura com per usar-lo lliurement sense explicacions o contextualitzacions. Aquí em refereixo a “projectes” que creixen amb les interaccions, que es construeixen i acaben fent-se realitat.
Deixar anar, tendim a caure en la temptació de quedar-nos en els projectes que generem, hi creem vincles “afectius”, ens hi “acomodem”. Però hem d’aprendre a deixar-los anar i que creixin sense nosaltres. Hem d’aprendre a deixar-los en mans d’altres hackers culturals.
I…, tornar a començar, tornar a l’inici, començar un nou projecte, buscar una altra debilitat.
Els hackers culturals son així. Seguim?
@sarok
#Bcult BLOG A 16 MANOS 
Ens interessant aquest aproximació.
Una cosa que no recordo si en Sebastian Paquet (fa temps que vaig veure els seus videos) mencionava és la manera en què el hacker es desenvolupa en dos aspectes: com crea coneixement enfrentant-se a la seva “matèria de treball” (per molt intangible que sigui) i a partir de quin moment col.labora amb els altres i com.
En el primer aspecte el concepte de hacker frega, per un cantó, amb el “maker” i per l’altre amb l’artesà. Treballa la seva matèria de treball tangible o intangible (patrons culturals, normes, conceptes) com si fos argila però no per donar una forma final sinó per crear més ambigüetat (Veure Sennet a”El artesano”, si fa o no fa, ho diu amb aquestes paraules). Un llibre interessant al respecte és el de Paul Graham “Hackers and Painters, Big Ideas of the Computer Age” on estableix paral.lelismes molt clars entre els “computer hackers” i els artistes de les arts tradicionals. Si fem la matèria de treball més intangible… ja casi i som a tocar.
El segon aspecte del hacker és com entra en col.laboració i com comença el grup de treball o el treball en grup. Per fer-ho curt “open” no vol dir “tothom entra” sino “tothom que sap fer i ho ha demostrat entra al grup” a col.laborar. No hi ha cosa més exigent que un hacker de veritat, no admet entrar a col.laborar al primer que arriba. En Himanen ja va comentar alguna cosa en aquest darrer aspecte.
Les convenciones i normes d’acceptació, treball, reconeixement de mèrit, pertinença i expulsió del grup són els materials que constitueixen les institucions “hackerianes” (i on tan hackerianes 😉 ).
L’altra qüestió és cap a on adrecem tot aquest impuls. Personalment vaig cap a la investigació i posta en pràctica de pautes culturals que sostinguin “cultures” colaboratives. D’aquí entre d’altres coses el projecte CoCreating Cultures.
Pero com vinc del “hack” m’hi poso a provar-les abans de teoritzar massa.
Vinga, endavant!.
Més sobre “antrolopologia hacker”:
http://www.theatlantic.com/technology/print/2010/09/the-anthropology-of-hackers/63308/
M’agrada el concepte de hacker cultural. Vaig a estar atent a les coses que proposen els hackers culturals amb qui puga entrar en contacte. Així podré aprendre amb ells i participar en nous projectes.
Interessant post com sempre venint de Mr @sarok. 😉
M’agradaria afegir-hi algunes notes made in @toneta i fruit d’un diumenge qualsevol i una mica a raig i sense ordenar. Però d’això va, precisament, del que us volia parlar.
Probablement vam crear Bcult fruit de la casualitat, de la curiositat per matèries comunes, de les converses via Twitter, de les trobades fent cafès i de la mateixa informalitat que ens va unir a alguns de nosaltres en els taller d’Institucions 2.0 del CCCB.
Recordo una de les primeres trobades a la galeria Cosmo en la que ens plantejàvem què seria Bcult, quina forma tindria i com ho podríem organitzar. Segurament la mateixa improvització de les primeres trobades i les atapeïdes agendes de qualsevol dels seus membres van fer que tots veiéssim amb bons ulls la informalitat dels futurs Bcult. La meva deformació professional (periodista, productora audiovisual, executora de projectes) va fer que en aquell moment (i en molts d’altres moments passats) entengués la informalitat com a sinònim de poca seriositat i compromís per part dels membres d’un grup.
Amb el temps i també l’experiència he desaprès que aquesta informalitat és molt més atractiva del que fins ara podia entendre i que és, precisament, aquesta desorganització i aquest caos el que fa que tot plegat s’organitzi i ens trobem periòdicament.
Aquest caos em fa pensar en un viatge de fa uns quants anys a Bombay. El caos del trànsit de la capital hindú va ser una de les coses que més em van cridar l’atenció quan vaig aterrar-hi. Un caos ambientat amb la infinitat de botzines que sonen al mateix temps, de cotxes, de rickshaws, de bicicletes, persones, gossos i qualsevol vehicle que us pugueu imaginar. Si una cosa vaig aprendre d’aquell viatge és que el caos a Bombay té la seva lògica, és com l’ordre dins el desordre. Tothom va i ve en diferents, a vegades oposades, direccions però ningú s’altera, excepte els occidentals que no entenem que, en realitat, tot està al seu lloc i tot conviu en caòtica harmonia.
Tot plegat també em fa pensar en les institucions i les organitzacions (les culturals o de qualsevol altre tipus). En Clay Shirky parla d’aquest tema en una de les seves TED Talk (de visionat molt recomanable http://bit.ly/a8zzs6) i molt resumidament comenta que quan es vol coordinar el treball d’un grup de persones es crea una institució. Pot ser pública o privada però l’objectiu és coordinar els recursos tant humans com tècnics.
El creixement i l’aparició de la societat xarxa canvia tot aquest panorama i, de ben segur, tal com ja deia Shirky l’any 2005, veurem com grups tancats i companyies donaran pas a xarxes més flexibles, on les petites contribucions jugaran un rol important i la cooperació flexible i fluida entre individus reemplaçarà formes molt més rígides de planificació.
Quin paper jugaran les institucions tal i com les entenem avui? Tot plegat dona per un intens i extens debat per un futur Bcult. Però… potser deixem que la pròpia desorganització ens organitzi. Què en penseu?
Una de les coses que més en va preocupar d’en Shirky ja era el propi títol “the power of organizing without organizations”, i llegint-lo ja vaig acabar de veure que encara pensava massa en conceptes com “estructura” i “organigrama” en parlar d'”organització”, sinó no hi havia manera d’entre que contraposés organizació i organitzar-se.
Lluny li queda la feina de gent com Karl Weick i el concepte d’organització com un organitzar-se “continu” (“organitzation” com a “organizing” ).
També com habitualment es confon “caos” amb “desordre”.
No hi ha institució més organitzada que un grup de hackers, tot i que no es vegi normalment en el mateix nivel d’organització i d’institucionalització que, per exemple, la Universitat, el Ministeri de Justicia o la General Motors.
Aportant una altra anècdota de trànsit, només cal fer, com vaig fer el 2004, que llogar-se una Vespa per anar per Nàpols i acabar descrobrint les normes que han donat peu a un eficient caos de trànsit on l’aparent desordre optimitza el fluxe de moviments. Està basat en un munt de petites normes destilades per evolució.
L’altra cosa interessant és com fer que sorgeixen les “millors” normes de treball i coordinació. I com no reinventar la roda quan no cal. Interessant seguir la feina de Jono Bacon a “The Art of the Community”: capítol 2, planning your community (sí, sí: planning!) i capítol 8: “Governance” per evitar caure en la tentació del “ja ens organitzarem”.
El repte és com dissenyar/planificar l’auto-organització. Interessant també en George Pór al respecte.
Gràcies per les referències Ramon. La feina serà ara auto organitzar-me per llegir alguns dels seus textos ;DD
😉